Somos lo que comemos

 

Per al sistema educatiu, el millor alumnat és el que sap fer millors exàmens

Entrevista a Joaquim López-Río «Ximo»

Ximo és catedràtic de llengua i literatura en el IES Ramon Llull de València

Va estudiar filologia, té un màster en formació del professorat, un doctorat en didàctica i també és professor de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València.

En aquesta entrevista parlarem amb Ximo sobre la seua trajectòria professional i el sistema educatiu actual.

1. Per què vas seleccionar el camí de l'educació?

En la meua família hi ha molta gent que treballa en educació. D’altra banda, hi ha alguns filòlegs i mon pare estava en el món editorial, on jo també vaig començar a treballar amb 17 anys. En aquell moment no hi havia cap carrera dedicada a la comunicació social, que és el que més m’interessava, i pareixia sensat cursar aquells estudis perquè no hi havia res que s’aproximara més al que m’agradava: la literatura i el cinema. Probablement, ara faria una carrera diferent però en aquell moment va anar així.

2. Com aconsellaries algú que tracta d'anar pel mateix camí que tu?

Primer que es coneixen a ells mateixos. És un poc el que estem fent en l'assignatura de Projecte d’investigació. Cadascú ha de conéixer les pròpies capacitats, gustos, necessitats... Si vols dedicar-te a l’educació, t'han d'agradar molt les persones i disposar de molta sensibilitat social. Dedicar-se a educar implica, per a mi, treballar per la salut de les persones i per la justícia social. Si això és el que t'agrada i estàs disposat a estudiar i treballar molt sense guanyar molts diners, probablement podràs gaudir d’esta professió que considere la més important de totes.

Ara bé, si l’educació sempre ha sigut complicada, en els últims anys la complexitat ha augmentat notablement. Al final, els docents no escollim allò que ensenyem i, a més, l'administració ens imposa massa obligacions sense sentit. Les famílies estan molt estressades i creuen que si els fills i filles tenen estudis, especialment universitaris, podran accedir a un cert nivell de vida, una professió, estabilitat... En realitat això ja no és així exactament, però la maternitat sempre ha generat un punt d’incertesa que, actualment, està provocant algunes noves angoixes. Preparar-se per a la complexitat del món educatiu immediat serà fonamental.

2.1 Creus que és molt complicat anar per aquest costat?

Complicat no, tot el contrari. És un camí relativament senzill. La professió és molt complexa però quan comences, en general, saps molt poc d’educació. El meu primer curs va ser terrible: no sabia què feia allà, no havia llegit prou, no entenia qüestions molt bàsiques i no coneixia a l’alumnat quan curiosament, només em separaven 6 o 7 anys dels més majors. Mira que tinc família que es dedica a la professió i en l’editorial estava envoltat de docents però ningú m’havia explicat la complexitat d’este ofici tant trepidant.

En realitat, des de qualsevol branca del batxillerat us podreu dedicar a l’educació perquè fan falta professors. És la professió d’alta qualificació més abundant: hi ha molts més docents que sanitaris, juristes, funcionaris, enginyers o bombers. A Espanya hi ha més de 800.000 docents i molts es jubilaran en pocs anys perquè són de la meua generació, la del baby boom. Hi ha moltes vies per a arribar a la professió i no es difícil acabar fent classes, però convertir-se en un bon docent, això ja és més complicat. Bé, en realitat ningú no sap ben bé què és un bon docent.

3. Penses que la teua manera d'ensenyar té avantatges sobre la tradicional?

Per això intente fer-ho així. Cada una de les opcions pedagògiques que prenc està motivada per les meues experiències i, sempre, avalada per estudis científics. Però la meua manera d’interpretar l’educació sol generar incomprensió: no fer quasi exàmens, no posar deures, no proposar lectures obligatòries... Inclús la manera que tinc de relacionar-me amb l’alumnat, tan simètrica. No recorde haver posat mai un part de disciplina i mai no he retingut un mòbil. De fet, hi ha elements coercitius del sistema educatiu que sempre m’han pertorbat i preferisc recórrer a la justícia reparativa i al diàleg constructiu. M’agrada pensar que en un centre educatiu, eduquem.

També he d’aclarir que esta manera d’interpretar l’educació només em serveix a mi: el meu caràcter, les meues inquietuds, els meus complexos... Cada persona és diferent i cada docent ha de trobar la manera adequada tant de relacionar-se amb l’alumnat com de gestionar la pròpia acció docent. En la Universitat mantinc un comportament molt semblant i una gran part de l’alumnat m’agraïsc tant el tracte com el comportament. A més, manifesten que aprenen molt i que tenen la sensació d’aprendre coses més útils que amb exàmens estandarditzats.

Fa molts anys que definisc el que faig com ajudar a aprendre, més que ensenyar. Intente que l’alumnat es relacione amb allò que necessitarà en la vida laboral, personal o acadèmica. La sintaxi o les figures retòriques no semblen, en moltes ocasions, el més profitós per a persones que conduiran un taxi o dirigiran un supermercat, tot i que, probablement, són molt útils per als futurs docents universitaris, escriptores o periodistes, per exemple.

3.1. Creus que la teua forma d'ensenyar té desavantatges?

Moltíssims. Sobretot per a mi. He rebut moltes crítiques i encara hui dia sembla que he de demostrar que el que faig té algun sentit. L’alumnat es troba pertorbat i, sobretot al principi, confús. Les famílies es cabregen i alguns companys desconfien o em critiquen directament. Han arribat queixes a les direccions dels centres on he treballat o, inclús, a la Inspecció Educativa. En una ocasió concreta em tocà anar al Consell Escolar a explicar què estava fent perquè algunes famílies estaven angoixades perquè jo no seguia, fil per randa, el llibre de text que havien comprat però que jo no havia demanat. Al final de curs, tant l’alumnat com les famílies em van agrair el que havia passat durant tot el curs.

Fa més de vint anys que no use cap material curricular concret i això implica que pràcticament tots els dies he d’elaborar o repensar tot el que faré al dia següent: textos, vídeos, links... Li dedique moltíssimes hores i no sempre això es reflecteix en els resultats. En general, la gent s’inquieta quan el traus de les inèrcies i del que ha estat fent durant molt cursos segons cada cultura acadèmica. Si observeu, cada assignatura de llengua fa unes coses diferents: valencià unes, castellà altres, anglés altres i francés unes diferents. De vegades el sistema educatiu pareix un gran procés d’adaptació al que vol cada assignatura o cada docent. I jo els demane una nova adaptació.

Personalment, crec que el sistema actual no està servint per al que hauria de servir. Però la gent, tot i que es queixa, prefereix que les classes siguen les de sempre i acomplir amb el seu rol. I és legítim. Però fa mols anys em vaig fer una pregunta: Per què tot el món es queixa? L’alumnat es queixa del professorat, les famílies de l’alumnat i el professorat de l’alumnat, de les famílies i de l’administració.

Si m’agrada haver escollit una assignatura com ara Projecte d'investigació és per la possibilitat de prendre decisions sobre els objectius, els continguts i les competències que vull treballar. I puc basar l’acció docent en tot allò que considere que l’alumnat, en general, necessitarà en el seu futur acadèmic, laboral i vital.

4. Creus que hi ha molta diferència entre els estudis de batxillerat i els de la Universitat?

El sistema educatiu, tal com està dissenyat, sembla un enorme accés a la Universitat. Algunes persones seran molt felices quan arriben a la Universitat perquè perquè, finalment, podran centrar-se en les disciplines que els motiven. En canvi, moltes altres persones acabaran decebudes quan es troben, en els primers cursos, una sèrie d’assignatures allunyades del que volien estudiar. De fet, en primer de mols estudis universitaris una part de l’estudiantat abandona o canvia d’estudis perquè no era el que esperaven.

El que manifesta una gran part de l’alumnat de batxillerat és que s’avorreix. Es demana un enorme esforç simplement per a posar a prova o ensinistrar una certa competència acadèmica necessària, suposadament, per a poder cursar una carrera universitària sense entendre que molts de vosaltres no anireu a la Universitat o, simplement, eixe ensinistrament no té relació amb la carrera que voleu cursar i menys encara amb el futur laboral i personal.

El disseny del batxillerat espanyol continua sent molt tancat i encara que hi ha, en teoria, més de 8 itineraris per a fer batxillerat, les assignatures troncals ocupen més hores que les assignatures de modalitat el que genera eixa frustració que altres països han resolt permetent plans personalitzats que han mostrat grans avantatges i augmenten l’èxit escolar: les taxes d’abandonament escolar d’Espanya continuen sent de les més altes d’Europa.

5. Què opines de l'accés a la Universitat d'Espanya?

És un horror. Jo no faig segon de batxillerat perquè estic en contra de tot este procediment. És una prova que dissenya un professorat, el de la Universitat; prepara un altre, el dels centres; i corregeix persones que no coneixen cada situació personal. És el dispositiu de qualificació més antipedagògic de la història i, a més, només serveix per a ordenar l’alumnat en l’entrada a la Universitat ja que algunes poques carreres tenen més demanda que oferta. El cas emblemàtic és Medicina. Moltes persones no poden fer esta carrera perquè trauen baixes qualificacions en un examen de valencià, anglés, història, filosofia... Conste que, per a mi, esta formació és molt important però no té sentit que una persona no puga estudiar el que vol per una prova de tres dies corregida per centenars de correctors diferents. A mes, curiosament, vaig escoltar a una ministra dir que el curs passat havien homologat 8.000 títols de metges estrangers perquè fan falta metges a Espanya: hi ha alguna cosa que no quadra, no? Algú pensa que la selectivitat és el filtre adequat per a escollir els millors metges per al futur?

A més, en moltes ocasions s’usa la prova d’accés com a excusa per a generar un ritme d’aprenentatge determinat en 2n de batxillerat. Durant uns anys vaig impartir Literatura Universal en 2n de batxillerat i sempre començava l’assignatura demanant perdó a l’alumnat perquè no podríem parlar massa de literatura ja que el que faríem és preparar la prova d’accés. I bé: evidentment alguns alumnes treien molt bones qualificacions en la prova, però no havíem aprés gens sobre l’univers literari.

Tot el sistema educatiu sembla dedicat a ensenyar a fer exàmens. Els alumnes que trauen millor nota no són necessàriament els més capaços o els més intel·ligents sinó els que han aprés a fer millors exàmens i, sobretot, a adaptar-se al que demana cada professor i cada assignatura, els més dòcils. Un bon exemple són els controls de lectura: quantes persones han llegit un llibre i han suspés el control de lectura mentre l’alumne del costat no havia llegit el llibre però aprovava el control? Té sentit?

6. Parlant ara del sistema educatiu, què canviaries d’aquest?

Un pedagog molt famós, Lawrence Stenhouse, deia que tot començava en el disseny curricular: què ensenyem i per a què ensenyem? Les assignatures, els continguts, l’optativitat... Cal canviar l’estructura de tot el sistema per a adequar-la al que necessiten els futurs ciutadans, votants, espectadors, consumidors, treballadors, acadèmics... També per a atendre la salut de les persones tal com la defineix l’Organització Mundial de la Salut, per a defensar els Drets Humans i per a fer una societat més justa i solidària. És la meua opinió, evidentment.

Altres teòrics se centren en el professorat. Si anem per etapes el professorat d’infantil o de primària, en general, és molt vocacional. Curiosament, més de la meitat de l’alumnat de magisteri acabarà no exercint este ofici. En general, estos docents tenen una formació pedagògica adequada al que faran en l’aula i, potser, necessitarien millorar la formació inicial i permanent i, potser, més recursos per a atendre a les criatures adequadament.

Personalment, coincidisc amb bona part dels teòrics que cal millorar tant la selecció, com la formació i l’avaluació del professorat. Espanya és l'únic país d'Europa que no avalua el professorat. No podem millorar el sistema educatiu sense analitzar-lo en profunditat i sense arribar a un gran acord sobre la seua funció utilitat: per a què tenim un sistema educatiu? Bé, això ja són qüestions de política educativa i, per tant, ideològiques.

Tot el món sap que s’ha de canviar la selecció del professorat (que és incerta en la privada i molt mal dissenyada en la pública). Potser si milloraren les condicions laborals, podríem aconseguir fer més atractiva una professió que ha perdut prestigi. A més, actualment hi ha moltes professions qualificades millor pagades i d’altres que resulten menys intenses emocionalment: jardiner, bibliotecari, oficinista... El tracte amb adolescents s’està fent més complex cada dia i els estudis indiquen que, a tot Europa, una gran part del professorat manifesta símptomes d’esgotament o desmotivació fins al punt que hi ha un gran abandonament, arreu del món, cap a professions amb major prestigi, millor pagades o menys ingrates quan al retorn emocional.

Pel que fa a l’estructura, crec que convindria atendre millor l’alumnat amb més necessitats. I crec que, com molts altres països, l’alumnat hauria de tindre menys hores de classe cada dia i menys assignatures, és a dir, menys docents atenent-los. Això implica canviar l’organització: permetre plans personalitzats on l’alumnat puga escollir el seu itinerari formatiu però amb assignatures cada vegada més relacionades amb els interessos personals i el futur laboral i acadèmic. A més, hauria d’haver descansos entre classe i classe i uns horaris sensats, tal com van indicant els estudis de neurociència, ja que cada vegada sabem millor com aprenen els nostres cervells.

7. Què canviaries d'aquest institut?

L’edifici, sens dubte. Sense ascensor, sense condicions, amb mala ventilació i calefacció, sense rampes, poc sostenible... No convida a vindre: està mal dissenyat, és poc atractiu i no hi ha manera d’aconseguir que siga acollidor. Però, en realitat, tots els estudis mostren que el gran recurs és el personal: per tal que hi haja un moment educatiu fan falta un grup d’alumnes i algú que vulga fer de professor i ací tornem a la definició de professor.

En este punt sempre tire mà de dos elements: el triangle pedagògic de Jean Houssaye, un pedagog francés que insisteix que l’educació ve definida per la relació entre alumnat, matèria i professorat; i que convé posar l’alumnat per davant de tot. La filosofia és una matèria fonamental, com la comunicació o la societat. Totes les matèries són rellevants però el més important, per a mi, és posar l’alumnat per davant de tot i atendre’l contínuament: què necessita, com pot aprendre, què necessita per al futur... Hi ha un grup d’investigació a Harvard que ha definit molt bé quines capacitats necessitarà l’alumnat en el segle XXI.

A més, José Antonio Marina proposa una tríada per a fer de pares, mares i docents: afecte, comunicació i límits. Si algú li té por al terme afecte, es pot substituir per empatia. També per paciència. I educació: no puc entendre un docent que no siga una persona educada, respectuosa, sensata... Són components caracterials que hauríem de demanar als professionals de l’educació.

Per a mi, en este centre falta un Projecte Educatiu de Centre compartit, consensuat, que reculla totes les sensibilitats i pose l’educació dels adolescents per davant de tot, independentment del que cadascú pense de la seua matèria i de les seues concepcions ideològiques i personals. Ara bé, no podria compartir un projecte educatiu que no posara per davant de tot el respecte als drets humans i l’atenció a la salut (emocional, personal, física, social) de l’alumnat. Jo entenc així l’educació però mai no he treballat en un centre valencià que disposara d’un bon Projecte Educatiu. En este centre, afortunadament, hi ha un professorat sensat, que fa la seua faena i que us tracta molt bé. De fet, crec que este és un magnífic centre on hi ha un clima molt agradable que hauria de servir per a garantir el vostre aprenentatge.

8. Ara, tu creus que l'educació ha evolucionat en tots els anys que has treballat com a professor?

Aquest és el meu curs 35 en secundària. I el que jo feia al principi i el que estic fent ara no té res a veure. Vaig començar seguint un llibre de text, tema 1, tema 2, activitats per a demà, no saben res, no s'enteren de res, en 15 dies faré un examen, qui no vulga estudiar que no faça batxillerat... Afortunadament, la docència ha evolucionat molt i s’estan fent coses molt interessants. Teniu molta sort perquè en este centre hi ha un professorat que té molt d’interés a fer les coses bé.

Però el sistema, en general, no ha evolucionat més que en la tecnologia que, en definitiva, no és més que un vehicle per als continguts. I estos no han canviat. En moltes ocasions he expressat que el problema no està en com ensenyes, les metodologies, sinó en què i per a què ensenyes, l’epistemologia. I este és un plantejament que ni els centres educatius ni el sistema atén. Què és la funció docent? Per a què serveix el sistema educatiu? Què volem formar: estudiants, treballadors, ciutadans o persones? Sense respondre estes preguntes prèvies estem deixant que cada docent faça en la seua aula el millor que sap fer sense que hi haja un objectiu clar i compartit. Així no podem sumar forces, el que fem és resistir.

9. Com vas canviar d'aquest mode tradicional d'ensenyament a altres?

Vaig aprovar la primera oposició massa jove i m'enviaren destinat a un centre menudet d’un poblet de l’interior d'Alacant. En un entorn molt diferent al meu i amb un alumnat totalment diferent al que estava acostumat, m’obligaren a treballar sense llibre de text perquè aquell centre participava en l’anticipació de la ‘reforma’ del sistema educatiu. Allí vaig llegir el meu primer llibre de pedagogia, la primera bibliografia sobre adolescents i el primer llibre sobre didàctica de la llengua i la literatura. Em vaig adonar que no podia continuar sense conéixer aquell ofici i que no podia fer a l’alumnat el mateix que m’havíem fet a mi com a alumne. Jo també m’avorria a l’escola però treia molt bones notes. Sóc un geni fent exàmens.

De fet, ja havia fet un doctorat sobre literatura medieval perquè estava pendent d’entrar en la Facultat de Filologia com a professor. Just a temps em vaig adonar que em motivava moltíssim més compartir espai i vivències amb aquelles personetes que em miraven des de darrere dels pupitres. 35 cursos després no em penedisc d’aquella decisió: vaig decidir quedar-me en secundària. M’ho he passat tan bé que no canviaria este ofici per cap altre. Crec que he ajudat a moltes persones a créixer i el retorn emocional que he rebut, supera qualsevol altre tipus de recompensa acadèmica.