El Ramon Llull i la Lliga de Debat

La Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat és una competició d’oratòria organitzada per la Xarxa Vives d’Universitats en la qual participen tots aquells estudiants de 4t d'ESO, Batxillerat i Formació Professional interessats a debatre contra altres estudiants sobre un tema d’actualitat. Aquesta lliga té l'objectiu de fomentar les competències d’oratòria, comunicatives i educatives mitjançant l'ús de la paraula, creant un espai de formació i creixement on s'utilitza el català com a llengua vehicular.

Des de la meua experiència personal, en primer de batxillerat em va cridar l'atenció el grup de debat de l’institut, conegut pel seu alt nivell, que es manté quasi tots els anys. Moguda pel desig de perdre per complet la por escènica, aprendre a comunicar-me amb facilitat i desenvolupar-me amb lleugeresa damunt d'un escenari, vaig acudir a la primera reunió. Allí Enric Senabre, el capità de l'equip, ens explicà la mecànica del grup i m'acabà agradant. No obstant, m'ho vaig pensar abans d'apuntar-me definitivament, doncs era un repte afegit i havia de ser compatible amb la dificultat de cursar batxillerat, però finalment vaig decidir entrar al grup motivada per la presència d'amics meus que també s'apuntaven.

Així doncs, durant primer de batxillerat vam aprendre dels companys majors, i una vegada en segon vam començar aquest recorregut en què hem recopilat informació sobre la intel·ligència artificial: la tesi a desenvolupar era si considerem, o no, la IA com una amenaça per a la humanitat. Amb l'ajuda del nostre capità, vam preparar en profunditat ambdues posicions, preveent possibles preguntes a l’equip contrari i potencials respostes a aquestes preguntes. 

Violeta Bisquert, alumna del Ramon Llull participant en la Lliga de Debat. Font: UV.

Abans de continuar, òbric un xicotet parèntesi per a aclarir la mecànica de la lliga: una vegada s'han elegit a l'atzar una de les posicions i els torns, els equips s’asseuen i es preparen per a debatre. El primer grup comença amb el seu primer participant, qui fa la introducció de cinc minuts; ídem per a l'altre equip. Seguidament, un altre company del primer equip, amb una intervenció de quatre minuts, està obligat a respondre les preguntes que faça el grup contrari (sense sobrepassar el temps, per suposat). Aquestes intervencions de quatre minuts es repeteixen quatre vegades. Finalment, el segon grup fa l’última intervenció de tres minuts com a conclusió, recopilant arguments de l'equip contrari que s’hauran de rebatre amb els propis; la mateixa situació amb el primer equip, que és l’encarregat de tancar el debat, per la qual cosa disfruta de certs avantatges. Una vegada acabat el debat s'esperen els resultats, en els quals es qualifiquen molts aspectes com l’expressió oral, el llenguatge no verbal, la presència en escena…

Van passar els dies i, sense adonar-nos-en, ja havia arribat l’hora de competir. Amb uns nervis monumentals i unes ganes immenses de posar-nos a prova, acudírem a la Universitat de la Nau, on ens trobàrem i saludàrem a la resta d'equips. El primer debat va ser exitós (encara que es notaren els nervis una miqueta) i el vam guanyar,  com el segon, que va ser fàcil perquè l'altre equip es va equivocar de postura. Així doncs, vam passar a la semifinal del dia següent, aquesta vegada més segurs i relaxats: vam guanyar la semifinal. Ara sí estàvem més nerviosos que mai, perquè els rivals eren els millors fins al moment i sentíem que la cosa estava molt renyida. Com pensàvem, el debat va estar molt igualat; nosaltres defensàrem la postura a favor –la IA és una amenaça per a la humanitat– i l’altre grup d'estudiants en contra. En acabar la nostra intervenció, a l'equip teníem la sensació que havíem guanyat, però quan van anunciar el resultat i es va confirmar que érem els guanydors, la il·lusió i l’alegria ens van desbordar, estàvem feliços i orgullosos de veure els fruits de la nostra feina i dedicació.

No obstant, el viatge no havia acabat, ens quedava el més complicat: anar a Castelló i guanyar la final del debat de la Xarxa Vives, no només de la Universitat de València. Durant aquestes setmanes vam revisar vídeos dels guanyadors de la resta d’universitats, i vam decidir mantenir la nostra argumentació sense cap canvi. Una vegada preparats, el 17 d’abril agafàrem el tren amb direcció a Castelló, vam deixar les maletes en l’habitació de l'hotel i ens dirigírem a la Universitat de Jaume I perquè ens presentaren el funcionament de la Lliga i, finalment, començar el primer debat. 

Vam competir contra la Universitat de Barcelona i vam guanyar per molt poc; eren excel·lents en l’expressió corporal i la posada en escena. En acabar, passàrem la nit a l’hotel i a l’endemà ja estàvem altra vegada en la universitat per a realitzar el segon debat, del qual també vam eixir guanyadors. En aquest punt estàvem eufòrics, perquè realment pensàvem que podríem arribar a guanyar, encara que fora difícil, ja que els nervis i la tensió constant podien jugar males passades. Al tercer debat van vindre dues famílies, i tant elles com nosaltres pensàvem fermament que havíem guanyat, doncs els nostres arguments superaven notablement els seus, però va resultar que el convenciment a l'hora de parlar i l’expressió corporal puntuaven més que la veritat, coherència i força dels arguments. 

Així doncs, va guanyar l'altre equip. Però encara podíem arribar a la final, si conqueríem el quart debat. No obstant, va ocórrer el mateix: ens quedàrem despagats en descobrir que les dades recollides i l’argumentació construïda durant tot aquest temps no podia combatre la forma en què es deien aquests arguments. De nou, l'equip contrari es va classificar malgrat no tindre una tesi contundent i una argumentació contrastada. I la nostra hipòtesi es va confirmar quan els guanyadors de la Lliga de Debat en realitat no van debatre, sinó que es dedicaren a complaure als jutges sense aportar cap argument verídic.

Alumnat participant i Enric Senabre, capità de l'equip. Font: UV. 

Però encara que el resultat no fora just, no importava, perquè l’experiència enriquidora i les noves amistats no ens les podia llevar ningú. Ens en tornàrem a casa satisfets i amb un somriure a la cara amb el coneixement d’haver-ho fet de la millor manera possible i, sols per això, ja ens sentíem orgullosos i, sobretot, molt agraïts amb el nostre capità Enric, qui va saber posar-li humor a una situació que semblava tan seriosa i qui, amb la seua experiència, ens va fer arribar fins on hem arribat.

Violeta Bisquert (2n Batxillerat)