Però si tu no ets espanyol!

 

Més d'una vegada, el patriotisme més visceral es pronuncia amb comentaris que fonamenten la legitimació de la identitat nacional a haver nascut al país i, per si no fora suficient, a ser blanc: “Com que ets espanyol, si ets negre?”. A les persones que provenen d'un altre lloc o d'ascendència estrangera se’ls nega la possibilitat d'identificar-se com a espanyols, partint d'una base racista i xenòfoba maquillada amb un suposat amor a la pàtria. El més cridaner és que no s'utilitza el mateix argument per als qui han migrat que per als nascuts al país però amb una ascendència recent estrangera: als primers se'ls rebutja per la seua procedència, mentre que els segons són rebutjats bé pel seu color de pell, bé pel seu accent, bé per qualsevol altre tret que diferisca de la imatge de l'espanyol que tant s'ha volgut imposar en l'imaginari col·lectiu.

Amb aquestes premisses damunt la taula, es fa impossible arribar a un acord per a construir la definició d’espanyol sense l’ombra de l'opressió de col·lectius racialitzats o la xenofobia. No obstant això, si anem més enllà d’una classificació per lloc de procedència o la possessió d’una nacionalitat, podem considerar també la idea de col·lectiu com el sentiment de pertinència a un grup que comparteix costums, formes de vida semblants i, sobretot, una llengua, però que incorpora també a qui s’ha capbussat en una determinada cultura. En aquest escenari, no sona desgavellat pensar que ser espanyol transcendeix el que és geogràfic o legal, i més aviat té a veure amb un sentiment de pertinença cultural.

Però, com ja hem vist en altres àmbits socials, a vegades aquest sentiment no va acompanyat de l'aprovació del públic. Parlem del rebuig per part de la societat al fet que un individu es senta espanyol. A principis del 2022, Jordi Évole va realitzar una entrevista a Morad, un jove català d'ascendència marroquina que va començar la seua carrera musical fa relativament poc. Al llarg de la conversa, el raper explicava a Évole el següent: 

     -El meu país és el Marroc. 
     -Però tu has nascut ací [a Espanya] - insistia el periodista. 

     -Però les meues arrels són d’allí. No m’han volgut veure espanyol enlloc. 

Casos com aquest, on un sentiment es pot vore truncat per l'aversió de la resta, n'hi ha tants com opinions pronunciades a través d'un discurs d'odi sobre l'exclusió social. No sempre tens la sort que et permeten ser espanyol. Obviant per un instant el possible rebuig de la massa a qui adopta la identitat espanyola, posem-nos en el cas d’una persona que conserve costums propis de la seua procedència però que, alhora, s'haja introduït a la cultura espanyola i assumisca part de la tradició, o tota ella: hauria de negar alguna de les seues identitats per acceptar-ne únicament una o, per contra, és possible un dualisme d’aquesta índole?

La diversitat cultural es mostra i es fomenta a l'alumnat des de l'educació primària. Des d'aquesta etapa educativa és comú veure infants d'altres cultures. Aleshores, no és estrany que, si des de menuts n'hi ha que es veuen sumits en dues (o més) cultures, aquests es senten identificats amb totes dues, abans d'haver de renunciar a bona part de la seua naturalesa. Novament, es posa de manifest la idea que ser espanyol, o qualsevol altra nacionalitat, s'eleva a una qüestió identitària la qual s’expressa com qualsevol altre sentiment. I, després de tot, aquest sentiment no deixa de ser un atribut més de la personalitat i (hauria de ser) una eina d'integració social.

Samuel D. Fernández (2n Batxillerat)