Entrevista a Maria Sentandreu

 Dijous passat, 2 de febrer, em vaig reunir amb una de les nostres professores del Ramon Llull: Maria Sentandreu, membre del Departament de Biologia. Més que una entrevista, va ser una conversa molt agradable on ens va obrir les portes a l'àmbit de la investigació científica des de la seua pròpia experiència personal. Com qualsevol altre àmbit, la investigació té les seues llums i les seues ombres, però si vols descobrir-les, hauràs de continuar llegint...

Per a que els nostres lectors et puguen conéixer millor, anem a l'origen de la teua trajectòria acadèmica i professional: quina carrera vas estudiar? Quina va ser la motivació que et va portar a fer-la?

Jo vaig estudiar Biologia a la Universitat de València, després vaig fer la tesi en Barcelona, en l'Institut CRAG (Centre de Recerca en Agrigenòmica), que és un consorci entre el CSIC, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona i l’institut IRTA. Finalment, vaig fer un postdoctorat en la Universitat de Ginebra. 

Des de menuda, sempre m'havien agradat més les assignatures com Biologia, Geologia, Ciències de la Terra, Naturals... Jo crec que també va estar motivat perquè el meu avi, durant l'hivern a València, m'ensenyava una mena d’enciclopèdia que ell tenia sobre animals, plantes, insectes... Després, a l'estiu, me n'anava amb ell al poble i mentre els meus avis anaven a treballar al camp, jo anava explorantp. Em portaven aseguda en un cadireta en el tractor (l'entrevistada riu de l'emoció que li evoca aquest record). 

Quan vas comunicar al teu entorn que volies estudiar Biologia, et vas sentir jutjada per estudiar una carrera que molts consideren més pròpia d'homes? Creus que existia aquest prejudici?

A ma casa, on els meus pares no tenen estudis superiors, concretament mon pare volia que fera Belles Arts, perquè també m'interessava eixa branca, i quan vaig decidir que volia estudiar Biologia, els va semblar una mica estrany. El segon que van pensar és que em dedicaria a ser professora, però mai van pensar que faria investigació, tot i que Biologia és una de les carreres de ciències menys masculinitzades juntament amb Química o Farmàcia.

Tampoc vaig sentir que els meus amics i amigues tingueren un prejudici respecte al fet que jo com a dona fera la carrera de Biologia. 

A la teua carrera, éreu més dones que homes? Si no és així, vos heu arribat a sentir incòmodes o poc representades davant d'una presència masculina major?

Jo crec que en Biologia era bastant fifty-fifty, però no en les enginyeries... En aquella època, estem parlant dels finals dels 90, sí n'hi havia més homes en les enginyeries, però moltes més dones en carreres com infermeria. Després, en altres com Biologia, Medicina o Química hi havia una proporció prou equilibrada. 

A la carrera i al doctorat no vaig sentir-me incòmoda per la falta de representació femenina, però al postdoctorat sí. Com més competitiu és el nivell, més notes aquest masclisme... és molt subtil, però està ahí. Per exemple, durant el doctorat vaig publicar articles de bastant repercussió, per tant, tenia bon currículum i podia haver demanat una beca per al meu postdoctorat, tanmateix el meu cap em va dir: "te la donaran pel fet de ser dona”. Jo tenia molts bons articles, més que altra gent que havia fet la tesi, més que altres homes i, al final, em va fer tanta ràbia que vaig pensar: "no demanaré una beca per a quedar-me en aquest laboratori, me n'aniré a un altre perquè no vull treballar amb una persona així”. Finalment, vaig acabar quedant-me quatre anys i sense la beca. És a dir, eixos comentaris sí que acaben tenint repercussió. 

Pel que fa al professorat, hi ha un nombre més elevat de catedràtics homes? Creus que hi ha una bretxa de gènere o el conegut com a sostre de vidre en l'àmbit científic a la universitat? I per què creus que ocorre això?

Sí, sí que existeix. Tot i que veiem que a la base hi ha més dones, o almenys un equilibri entre homes, dones o gèneres no binaris, quan arribem a les posicions de major poder, aquestes estan ocupades predominantment per homes.

Hi ha molts motius perquè açò ocórrega, vull dir, ningú et diu que tu no pots arribar fins a un lloc, ningú et parla d'aquest sostre de vidre, però et vas trobant amb entrebancs. Per exemple, la maternitat. Si tu pares per a tindre fills, ja no pots investigar, mentre que els teus companys no paren, llavors ells continuen produint i continuen publicant mentre que tu no.

Centrant-nos ara en la teua faceta com a investigadora, explica'ns, en què consisteix la teua feina? Quina és la satisfacció més gran que et pot oferir la recerca? I el sacrifici més gran?

He treballat molt de temps en biologia molecular de plantes i, concretament, em dedicava a investigar com la llum i la temperatura regulen l'activitat d'una família de factors de transcripció que, al seu torn, regulen l'expressió de múltiples gens. Són unes proteïnes que actuen com "directores d'orquestra" regulant l'activitat de diversos gens i, al final, qui acaba regulant a aquestes proteïnes son la llum i la temperatura. Especialment ara, amb el problema del canvi climàtic, és una qüestió molt important.

Personalment, la major satisfacció és la multiculturalitat que hi ha en l’àmbit de la investigació, vull dir, tens companys de tot arreu del món. Allò més important és on arribes, no d'on vens... eixe backround multicultural és el millor. També m'agrada el networking que existeix entre nosaltres en un mateix camp, ja que es coneix tot el món a escala global. Sempre saps qui està treballant en la teua mateixa línia d’investigació als Estats Units, a la Xina, a Japó... I als congressos et trobes a la gent amb la qual acabaràs col·laborant i, la veritat, és que això és molt bonic.

Per descomptat, quan dissenyes o publiques és molt il·lusionant (l’entrevistada s’emociona). Nosaltres acabem de publicar en la filial Open Acces de Nature un article titulat “The Arabidopsis endosperm is a temperature-sensing tissue that implements seed thermoinhibition through phyB".

El sacrifici més gran és la dedicació plena. Per exemple, jo he estat treballant al laboratori en Cap d'Any quan tot el món estava de festa. La meua parella, que no té res a veure amb la investigació científica, també estava els caps de setmana al laboratori amb mi. A més, si després de tota aquesta dedicació, els experiments no donen el resultats esperats, t'enfonses en la misèria més absoluta (riem tots). Per això, has de ser molt resilient i tindre molta capacitat per sobreposar-te a la frustració.

En l'àmbit científic, és fàcil trobar moltes investigadores? Què es podria fer perquè hi hagen més? Has sentit alguna vegada que menyspreaven la teua feina pel fet de ser dona o que valoraven més positivament la d'un company?

Crec que cada dia et trobes més investigadores. Tanmateix, com he dit abans, a les posicions de més alt nivell en trobes menys. Potser, perquè hi haja més investigadores, s'han de desenvolupar polítiques que asseguren la igualtat d’oportunitats. Per exemple, trobe injust el fet d’haver de triar entre ser mare o científica de primer nivell. Ja que, la inversió de temps no es limita al moment de parir o als primers mesos de vida dels teus fills, sinó que després la mare sempre suporta més carrega que el pare. I no és un fet aïllat en la ciència, sinó que ocorre de forma transversal en altres feines.

A nivell del postdoctorat, sí que he sentit menyspreu pel fet de ser dona. És molt difícil d'explicar, perquè en la majoria de les ocasions és molt subtil... Per exemple, quan treballes amb persones, especialment homes, de parts del món amb una cultura més masclista, et trobes amb situacions com la que vaig viure jo: en un laboratori en el que treballàvem diversos científics, en arribar un nou company, em va demanar que traguera les meues mostres del congelador per poder posar les seues. Aleshores penses: per què m’ho dius a mi?Perquè soc l'única dona? La meua resposta fou no.

El passat 11 de febrer va ser el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta a la Ciència. Consideres que no hi ha prou representació femenina en aquest àmbit? A què creus que es deu?

Considere que s'ha d'intentar anivellar, no només homes o dones, sinó també tindre en compte a les persones no binàries: l’objectiu al que hem d’arribar és que el teu gènere no definisca les teues possibilitats. Tots hem de tindre les mateixes oportunitats. Eixir d'aquesta situació és complicat, però sobretot s'ha de començar per asegurar que l'autoestima de les dones siga alta, per a que elles sàpiguen que poden fer allò que volen i ocupar els espais de poder.

Pel que fa a les persones masclistes que no entenen açò, se'ls ha d’explicar i no cedir. Seguint amb l’exemple que he posat abans, jo no vaig traure les mostres del congelador i, entre tots vam fer lloc. De la mateixa manera, de vegades identifiquem amb una connotació negativa aquelles carreres estudiades majoritàriament per dones, com per exemple Infermeria, i pensem que la solució és traure a les dones d’eixa professió. Infermeria és tan digna com qualsevol enginyeria, i si una dona vol estudiar Infermeria ha de ser tan lliure de fer-ho com de triar una altra carrera.

Creus que les noves generacions estan acabant amb el prejudici que vincula l'àmbit científic amb el gènere masculí? Ets optimista pel que fa al futur de la dona a la ciència?

Jo crec que sí. Cada vegada més les dones tenen una major confiança en elles mateixes i coneixen bé les seues capacitats; això les porta a ocupar espais que abans se'ls negaven. Ara bé, continuen faltant les polítiques que fomenten la igualtat d’oportunitats entre tots els gèneres. Així i tot, per descomptat que veig a les noves generacions capaces de fer aquest canvi.

Finalment, què diries a totes aquelles joves que s'estan plantejant dedicar la seua vida a la ciència?

Jo les animaria a que la dediquen, que ho facen. Si jo tornara a nàixer, tornaria a passar pel doctorat i pel postdoctorat i, potser, després ho tornaria a deixar, però ho tornaria a viure. En el meu centre d'investigació teníem un lema: Work Hard, Play Hard. És a dir, treballa molt, però disfruta-ho.

Els recomanaria que trien allò que realment els agrade fer. No ens hem de focalitzar en què les dones ho tenim més difícil, sinó en fer el que ens agrada i en aconseguir ampliar els nostres drets, ocupar l’espai que ens pertoca.

Moltes gràcies per compartir el teu temps i la teua experiència amb nosaltres. Segur que el teu testimoni anima moltes joves a emprendre la seua trajectòria en l'àmbit científic. 

 Pau Gonzálvez (2n Batxillerat)