Entrevista a les artistes Very Veritas

Angie i Julia Vera són dues germanes que conformen el grup artístic Very Veritas. Troben als carrers el llenç perfecte per a donar ales a la seua creativitat a través d'un art mural amb un missatge social molt clar. Hui, tenim la sort d'entrevistar-les i conéixer millor en què consisteix el seu treball i quins seran els seus pròxims projectes per a no perdre'ls la pista. 

El vostre treball té un marcat caràcter reivindicatiu, en quin moment us vau adonar que el vostre art podia ser un motor de canvi social? 

Quan vam començar a pintar amb esprai, pintàvem cadascuna per la seua banda: Julia pintava lletres sempre, normalment el seu pseudònim, i Angie figures amb un estil més propi de la cultura hip-hop. Van passar els anys i en 2012 començàrem a pintar juntes com a un equip, i clar, havíem de conjugar lletres i figuració. En eixe moment és quan ens adonarem que amb la pintura mural al carrer podíem contar moltes més coses de les que estàvem contant fins a eixe moment, i era una bona eina per a transmetre les nostres inquietuds, reflexions socials i, a més a més, arribar a molta més gent.

Els murals que creeu conviuen amb les persones en el seu dia a dia, creieu que són un bon arma per a educar i conscienciar a la societat? 

Sí, els murals són una expressió al carrer. En primer lloc, potser el més obvi, és que embelleixen l’espai públic, el qual és de totes, és a dir, intervindre un mur és tindre cura amb el veïnat i el seu entorn, fora de la funcionalitat a la qual estem acostumades. En segon lloc, obrin finestres al pensament i a l’anàlisi, així com reforcen idees que, potser, més persones necessiten reafirmar perquè no caiguen en l'oblit.

De la mateixa manera, el fet que moltes de les vostres obres no es troben en un museu, les exposa a l'acció de qualsevol que no estiga d'acord amb el seu missatge. Han atacat alguna de les vostres obres? Si és així, per quins motius?

Sí, clar. Al carrer conviuen moltes personalitats i sensibilitats: en eixa conversa que ofereixen els murs, de la qual parlàvem abans, potser alguna persona materialitze la seua resposta. És una cosa que no es pot evitar, és un reflex viu de la nostra societat. A vegades han dibuixat sobre cares dels nostres murals, pensem que és una cosa d’infants, com un joc. Realment, el mural que més explícitament ens han ratllat ha sigut a Mislata. En la nostra opinió, va ser un malentés barrejat amb un concepte de la territorialitat prou patriarcal. El cas és que ens van contractar per a un projecte municipal que era un homenatge a dotze dones molt destacables al llarg de la història, i com que al mur ja hi havia peces de la persona en qüestió, aquest va escriure per damunt quan ja l’havíem acabat: “Habláis de igualdad sin saber lo que significa la palabra respeto”. Realment ho vam viure con una agressió, perquè ho podríem haver parlat personalment sense arribar a eixe punt.

Ha sigut difícil per a vosaltres fer-vos un lloc en el panorama artístic? Creieu que us ha costat més que als vostres companys?

La veritat és que el que més ens ha aturat personalment és la manca d’autoestima. Per moments, hem dubtat del nostre treball d’una manera que no és sana. Quan et qüestionen constantment, al final t’ho fas tu també i això és molt contraproduent. Amb tot, saber que tenim dret a estar al carrer, expressar-nos, equivocar-nos i tractar de superar-nos és el que ens ha fet tirar endavant. Potser un esforç més gran en comparació als nostres companys, als qual no han qüestionat el seu criteri o credibilitat, ni han tractat amb paternalisme.

Moltes vegades s'acusa la indústria de l'art de ser bastant elitista. Però és masclista? Creieu que continua existint el sostre de vidre en l'ambient artístic?

Aquesta qüestió es pot contestar també en el sentit de la resposta de la pregunta anterior, on parlàvem de la credibilitat. El masclisme ho travessa tot, l’art no és una bombolla ètica. Tot i ser un sector crític, està format per moltíssimes persones, per tant, per què no hauria d’haver-hi masclisme? Aquests últims anys hem començat a conéixer moltes dones artistes que la història de l'art havia amagat, ens han negat molts referents i la visió de la dona com artista.

En els últims anys, la lluita feminista ha obert camí a moltes dones en molts àmbits. No obstant això, encara queda molt per fer. Us mostreu optimistes respecte al lloc que ocupa la dona en l'art i en la cultura en general?

Sí, i cau pel seu propi pes. Les dones, i ara en són moltes, estan fent treballs fantàstics. A més a més, ens estan oferint des de moltes disciplines una nova narrativa, nous punts de vistes d’allò que ja coneixíem.

Us definiríeu com a artistes feministes? Creieu que és necessària una etiqueta com aquesta o més bé tot el contrari? 

Som artistes i som feministes. No és necessària aquesta etiqueta: tenim en compte com representem a la dona als nostres murals i, si és possible, la fem protagonista d'allò que hi passa, però no sempre pintem murals on la temàtica és una reivindicació dels drets de les dones. Simplement és important per a nosaltres treballar així, com també tractem de ser inclusives i no ofendre a ningú. Si el feminisme és reivindicar “les dones som persones”, com diu Angela Davis, hauríem de normalitzar aquest terme i no tindre la necessitat d'utilitzar-lo com una etiqueta.

És possible un art feminista realitzat per homes o és necessària la mirada d'una dona per a crear-ho?

No parlem de l’etiqueta, parlem de la consciència i, per tant, pensem que sí que s’hauria de crear des d’eixa visió. Un home no pot parlar des de l’experiència de ser dona, però ho pot defensar. Igual que s’han creat obres, per exemple des del cinema, on es reivindica la història o es defensen col·lectius de persones que han estat discriminades i, potser, qui crea la pel·lícula no pertany a aquest col·lectiu. Però amb açò també volem dir que cal adonar-se de com normalitzem els privilegis i que cal prioritzar la veu d’aquelles persones creadores que parlen de la seua experiència directa i pateixen algun tipus de desigualtat.

Com a germanes, compartiu la mateixa visió de l'art? Heu crescut amb els mateixos referents? Quines dones van servir d'exemple per a construir la vostra identitat com a artistes?

Per les nostres disciplines, tenim referents diferents. Julia coneix més de lletres i Angie de figuració. Conjuntament ens ha inspirat Margaret Killgallen, Hyuro, Eme de Matí, però podríem dir un fum de dones que ens inspiren per a seguir creant tot i que no tenen res a veure amb el nostre estil, com Marjane Satrapi, Flavita Banana, Ana Barriga, Irene Cuadrado, Rutu Modán...

Com animaríeu a les joves artistes que estan començant? Quins entrebancs poden trobar en els seus inicis? Com poden superar-los?

És important confiar en una mateixa i perdre la por a exposar-se, al cap i a la fi, totes les persones s’han d’enfrontar a unes coses o altres. És valuós nodrir-se de persones que et puguen recolzar, fins i tot d’altres dones artistes amb qui poder compartir experiències. Si gaudeixes, et fa créixer. Mou-te cap a allò que t’interessa i no et negues res que desitges experimentar per por o altres condicionaments. L’important és el teu criteri.

Moltes gràcies per compartir amb nosaltres la vostra experiència i particular visió de l'art. Per a acabar, ens agradaria saber quin és el vostre pròxim projecte.

Gràcies a vosaltres per interesar-vos. Hi ha preguntes que tenen molts matisos, ha sigut complicat respondre. Esperem haver-nos fet entendre. 

Ara mateix estem preparant un taller col·lectiu per al 8M amb el col·lectiu Dones Lliures. És un mural fet amb caixes de cartró que anirà peça a peça per tot el recorregut de la manifestació i s'ajuntarà al final, on es posaran totes les caixes formant el mur complet. Al maig, tenim un mural al port de Castelló i d'altres encara per confirmar. 

Entrevista realitzada per Carla Rey i Pau Sesé (2n Batxillerat).