Entrevista a Alba Herrero Garcés

Hui tenim el plaer d’entrevistar a l’antropòloga i co-creadora del projecte En una casa. Genealogía del trabajo del hogar y los cuidados, Alba Herrero Garcés. Va estudiar Ciències Ambientals, però es va especialitzar en Antropologia Ambiental i ha format part de diversos projectes com ara la Fundació Assut i la creació de l’exposició anteriorment esmentada, que es pot trobar encara a l’IVAM. És també l’autora del llibre Això de l’aixada ja s’ha acabat, obra guanyadora del IV Premi d’Investigació Joan Francesc Mira per la seua contribució als estudis de coneixements locals al País Valencià, i co-autora de Teixir feminismes. Memòria, comunitat i territori. 

Benvinguda, Alba. Moltes gràcies pel teu temps i per la teua col·laboració. El projecte En una casa. Genealogía del trabajo del hogar y los cuidados va ser una iniciativa teua o ho va proposar la teua companya Ana? En qualsevol dels dos casos, per què vau triar aquest tema?

Nuria Enguita, la directora de l’IVAM, ens va convidar a treballar juntes i des del museu ens van donar llibertat per triar el tema. Juntes vam decidir abordar el treball de la llar i les cures remunerades, és a dir, el que té lloc en una casa que no és la pròpia. Les dos havíem treballat, des dels plantejaments de l’economia feminista, sobre totes les cures dutes a terme per dones, invisibilitzades, desplaçades i no reconegudes com a feina socialment, econòmicament i culturalment.

Ana havia fet el còmic Estamos todas bien, sobre les vides de les seues àvies. Jo, junt al col·lectiu Les Espigolaores, havia realitzat un documental, Entre el dia i la nit no hi ha paret, sobre la vida de dones de l’horta de Campanar i el Pouet. A través d’aquests treballs les dos reflexionàvem sobre la importància i la centralitat de les cures per a la vida, però també sobre la imposició d’aquestes sobre una part de la població, les dones. Reflexionàvem sobre la duresa de les mateixes i la importància d’acostar-nos a elles amb una mirada crítica.

En el moment de triar tema hi hagueren tres qüestions que ens van fer decidir-nos per les formes remunerades de les cures: en primer lloc, les experiències personals molt relacionades amb l’envelliment de la població i les maneres d’assumir les cures necessàries en moments vitals delicats; en segon lloc, les reivindicacions de col·lectius de treballadores de la llar i les cures que reivindicaven la importància d’atendre a les formes remunerades de les cures per aproximar-nos a la complexitat i a les desigualtats -de gènere, però també de classe, de procedència, d’edat, etc.- que hi ha darrere de l’organització social de les cures; per últim, el fet que des de col·lectius feministes pròxims s’incorporaren aquestes reivindicacions dels col·lectius de treballadores de la llar i les cures.

Tot això feia que aquest tema ens semblara un lloc més que interessant per analitzar, no soles allò directament vinculat a les cures, sinó relacions de poder, desigualtats, dinàmiques polítiques, econòmiques, socials…

Pel que fa al procés creatiu, sembla que va ser molt costós. Us va portar molt de temps?

Vam estar un poc més d’un any i mig abans d’inaugurar l’exposició i publicar el llibre que l’acompanya. Primer vam realitzar el treball de camp que va consistir en revisar bibliografia i també arxius i realitzar entrevistes. Una vegada feta esta part, el treball d’Ana i el meu anaven en paral·lel: en el cas d’Ana, tenia lloc la fase de producció de les il·lustracions; en el meu, l’anàlisi de les entrevistes. Entre mitges, a més, vam fer un grup de treball amb treballadores de la llar i les cures per a realitzar un fanzín en el que elles decidiren què i com volien contar. El fanzín estava en l’exposició i tot el món se’l podia emportar (fa poc es va esgotar i ara està disponible en la pàgina web de l’VAM).

I fa quant que coneixes a la teua companya Ana Penyas? 

Som amigues des de 2015-2016. Ens coneixíem d’abans, però eixe curs vam coincidir en un espai de treball compartit i ens vam fer molt amigues.

Has pogut notar d’alguna manera que la vostra exposició ha sigut prejutjada pel tema que aborda o pel fet de ser obra de dues dones?

La veritat és que el feedback que estem tenint és molt bo i això ens agrada, clar. Una cosa que pensàvem quan estàvem treballant en l’exposició era que ens semblava interessant que poguera tindre moltes lectures diferents perquè hi ha molta informació (les il·lustracions d’Ana, l’arxiu, els testimonis, el fanzín, una taula de lectura...) i cada persona pot centrar-se en uns elements o altres, fer la visita de manera ordenada o segons el que considere.

Estem especialment contentes i en pau amb el que està significant per a les treballadores de la llar amb les que hem treballat, tant en les entrevistes com en el fanzín. Per a elles, que un tema com aquest i les seues vides estiga en un museu com l’IVAM és important i potent. A més, és un tema tant extens... moltes dones al llarg de les seues vides han pogut dedicar-se en algun moment a aquesta feina i, per això, es senten reconegudes. Moltes famílies ens reconeguem en una part de les seues històries familiars. Per a nosaltres era important no caure en estereotips dels treball, ni en imatges homogeneïtzants. Es tracta d’un treball amb moltes lectures, connotacions i estratègies personals diferents darrere, on hi ha hagut molta lluita, i això ens semblava important rescatar-ho.

Com va ser el procés d’entrevistar dones pel teu projecte amb Ana Penyas? Tenieu algun contacte o va suposar tot un procés de recerca?

Vam començar per aquelles dones que coneixíem, mares i àvies d’amigues i unes dones ens van portar a altres. També vam preguntar als col·lectius de treballadores de la llar, els més polititzats, perquè ens interessava entrevistar dones de diferents edats, diferents procedències i també diferents polititzacions (dones que hagueren format part de col·lectius/sindicats i altres que no). És un treball tan extens que va ser molt fàcil trobar a dones a les que entrevistar. Després vam entrevistar també dones ocupadores, tant de classe alta com de classe mitjana, perquè ens semblava important apropar-nos a aquesta realitat des del diàleg que es produeix des de diferents posicions respecte a la mateixa.

En la teua exposició amb Ana Penyas es deixa veure un cert optimisme sobre el treball domèstic o les cures remunerades, i una certa reivindicació de l’alegria poc usual davant l’enfocament habitual des del sacrifici. Aquest nou enfocament va ser intencionat o és com va evolucionar naturalment l’exposició?

Va ser intencionat en la mesura que allò intencionat era respectar les emocions, les vivències, les reivindicacions i, en definitiva, els relats de les dones entrevistades. Elles ens parlen de la duresa de la feina i de la fam i els abusos en el primer franquisme, però també ens parlen de la decisió d’anar-se’n del poble en els anys 60, de la possibilitat de separar-se de parelles amb les que no volien estar en els anys 80-90 o de les decisions d’eixir dels seues països actualment per motius diferents. Ens parlen de lluites socials i personals i això necessitàvem respectar-ho. Elles, en els seus relats, ens obliguen a abandonar prejudicis i imatges estereotipades, ens obliguen a rellegir la realitat des de prismes diferents i a revisar-nos constantment.

Quins aspectes de la societat i l’educació trobes que han de canviar radicalment perquè el treball domèstic estiga repartit de forma més equitativa?

Aquesta pregunta és molt difícil perquè hi ha moltes coses. D’una banda, tenim que la incorporació de les dones al món laboral formal (fora de les cases) no va anar acompanyat, com sabem, d’una redistribució de les feines de cures i, en moltes famílies, la manera de resoldre-ho ha sigut mitjançant aquestes treballadores. Aquesta estratègia ha sigut la més extensa per a les classes mitjanes, una estratègia en la que s’externalitza el treball de cures però sense trencar amb la divisió sexual del treball absolutament patriarcal, ja que continuen sent les dones (ara de fora de la família) les que s’encarreguen de la cura. Els homes i l’estat continuen sense fer-se'n càrrec. Els homes per l’externalització, l’estat perquè continua sent una responsabilitat de les famílies.

A més, l’estat facilita aquesta estructura mitjançant lleis desiguals i injustes per a les treballadores de la llar i mitjançant la llei d’estrangeria que dificulta la situació i la regularització de les persones migrants i que fa que es vegen en situacions d’acceptar condicions precàries en major grau. Fa anys hi havia una xarxa d’escoletes infantils (de 0 a 3 anys) públiques que avui en dia no existeix. Això va ser una reivindicació de les dones treballadores.

Des de molts col·lectius es reivindiquen propostes d’organització social de les cures més enllà de les famílies, bé perquè l’estat es responsabilitze dels recursos, bé perquè les cures puguen tindre una dimensió més comunitària. A més, tenim les jornades laborals de 40 hores que dificulten que puga haver una conciliació amb les necessitats de cura per a la vida. Ara mateix en situacions de criança són majoritàriament les dones les que es redueixen les jornades. En les parelles heterosexuals les desigualtats respecte a les hores que homes i dones dediquen a treball de cura continua sent molt desigual. Hi ha encara tot un treball per part dels homes de responsabilitzar-se de les cures amb contundència i això ha de ser mitjançant l’educació, els models socials, les polítiques públiques, els col·lectius feministes i de masculinitats, els col·lectius antiracistes... perquè hem d’entendre que tot està lligat i que els drets de cura d’unes persones no poden ser a costa dels drets d’altres persones.

Veure algunes de les teues obres, com ara Això de l’aixada ja s’ha acabat o la teua exposició En una casa, em fa preguntar-me què és el que et va portar a estudiar Antropologia Ambiental, ja que els temes que tractes són molt diversos i diferents.

Quan vaig fer el treball d'Això de l’aixada necessitava entendre com havíem aplegat al model territorial que tenim, quines eren les lògiques que hi havia darrere de l’homogeneïtzació de cultius i de pràctiques, què hi havia darrere de vendre les terres per a urbanitzar i quin era el paper, en tot açò, dels llauradors i les llauradores en la construcció d’aquest territori. M’interessa entendre, en contextos neoliberals, com operen les relacions de poder desiguals i quina capacitat tenen o poden tindre les posicions subalternes per trastocar això. Aquests podrien ser elements comuns entre Això de l’aixada i En una casa. M’interessa entendre el món en el que vivim des d’allò més quotidià, però atenta a com allò quotidià ens permet entendre contextos globals i amb la intenció de trobar clivelles per sacsejar les desigualtats i les violències actuals, per deixar, com a mínim, de normalitzar abusos i estructures de violència.

Quins han sigut els referents femenins més importants que has tingut al llarg de la teua vida? Per què els consideres els més importants? 

Les meues amigues i la meua germana, dones amb les que qüestionem i revisem constantment el món en el que vivim, la manera en la que ens afecta, els nostres privilegis i altres possibles maneres, més enllà de les hegemòniques, de viure en ell. Ma mare, perquè em va parlar del feminisme des de que tinc memòria, ma iaia per aprendre juntes.

Moltes gràcies, Alba, pel teu temps i per fer-nos reflexionar sobre realitats que vivim, però sobre les quals no ens parem a pensar com funcionen ni per què ho fan d'aqueixa manera.

Edu Escamilla (1r ESO) i Aiden Vilaseca (1r Batxillerat).