Hem d'acabar amb la por d'anar al psicòleg

Mantenir el silenci, guardar tot per a dins, resignar-se a pensar que la solució a tots els problemes arribarà amb el pas dels dies… però no arriba. Et sents sol, sol en front al món, sol a l’hora d’afrontar les situacions que més t’angoixen, sol a l’hora de trobar una solució, sol durant el dur i complicat procés que suposa acceptar-te a tu mateix. Arriba un moment que explotes, et trobes a la deriva, sents com tot el que tens al teu voltant avança frenèticament en front dels teus nassos sense cap control, et sents inferior al món, sents que mai podràs arribar a posar fi a eixa angoixa que tens tan profundament enclavada. 

 

I en aquest punt, demanes ajuda desesperadament, busques resguard i protecció en el teu suport més proper, una solució immediata, respostes, refugi… Amb tot, no trobes la resposta esperada. El consol rebut és momentani, és insuficient per a donar remei al teu problema. Les persones en les que més confies han estat incapaces d’ajudar-te a superar el dolor de la manera que esperaves. I ací és on et sents realment perdut. Sents com caus cada vegada amb més rapidesa en un pou fosc que a poc a poc t’està atrapant, i del qual no trobes eixida possible.

 

Per desgràcia, encara que aquests sentiments i situacions en poques ocasions es verbalitzen, els viuen multitud de xiquetes i xiquets. I podríem pensar que només els nostres petits de l’actualitat es senten així, però la realitat és que sempre hi ha hagut milers d’ells amb aquesta aflicció. No obstant això, hem hagut d’esperar fins a les últimes dècades per a començar a donar importància a aquests greus problemes de salut mental.

 

Aquestes situacions van molt més enllà de problemes de conducta o aprenentatge, estem parlant de vertaders conflictes emocionals, de crisis existencials durant el dur procés que suposa la configuració de la personalitat de cadascun, que condicionen de manera determinant el creixement emocional i que poden derivar en depressió, ansietat, falta d’autoestima… Quan un xiquet es troba en aquesta situació, en el 95% dels casos, busca en els pares i mares un muscle en què plorar i una font de respostes. Obri el seu cor a les persones que més l’estimen. Els pares, normalment, intenten solucionar els problemes a la major brevetat perquè el seu petit siga el més feliç que es puga. Malauradament, l’alleugeriment que li suposa a un obrir-se en canal a les persones que més estima i l’intent de passar a la pràctica els seus consells, no dóna l’efecte esperat en la majoria dels casos.

 

Llavors, on està la solució? I compte, no estic dient en cap moment que l’ajuda dels pares no siga útil, tot el contrari, és un suport bàsic. Però, la realitat és que els pares no són psicòlegs. L'experiència que et proporciona la pròpia vida no és equiparable a la formació i les eines que posseeix un psicòleg per a fer front a un conflicte emocional d'aquest tipus.

 

I no tan sols això, els pares i mares de l’actualitat, o la majoria d’ells, han crescut en una societat i en un entorn on l’estigma social respecte a anar al psicòleg o a visibilitzar els problemes de salut mental encara era molt fort. La gran majoria dels nostres pares no ha anat a teràpia, inclús potser que durant la seua joventut mai es trobaren amb la possibilitat d’anar-hi. Irremediablement, això ha provocat una gran manca de coneixements emocionals. I les dades ho mostren: segons un estudi publicat per la revista JAMA Psychiatry, s’afirma que els xiquets nascuts de pares majors de 45 anys tenen un major risc de patir trastorns psicològics en el futur. De la mateixa manera, les relacions actuals entre xiquetes i xiquets i la seua forma d’establir vincles ha canviat en gran mesura durant els últims anys; les noves tecnologies sens dubte han tingut una gran influència i això està provocant que en molts casos el pares no arriben a entendre o a empatitzar al cent per cent amb el que els ocorre als seus fills.

 

No obstant això, aquesta situació és conseqüència d’un moment històric, per tant no podem culpar a cap generació de no tenir habilitats necessàries per a gestionar les emocions ni tampoc jutjar certes actituds del passat des de la moral actual. Ara bé, el que sí cal fer és evidenciar aquestes realitats i tractar de posar-les remei. Fer conscients a mares i pares de que no tot està a les seues mans, i que reclamar l’ajuda d’especialistes és en moltes ocasions una necessitat.

 

És fonamental erradicar aquesta por de molts pares a portar als seus fills al psicòleg. Reclamar ajuda no és cap signe de vulnerabilitat o inferioritat. I, encara que en l’actualitat l’estigma social estiga molt menys present, es continuen escoltant moltes veus casposes que asseguren que anar al psicòleg és per a “bojos”. Pares i mares, prenguem nota de celebritats com la gimnasta Simone Biles o la cantant Pastora Soler, que van deixar de banda les seues carreres professionals per a donar prioritat a l’important: la salut mental. No té cap sentit que la por i la ignorància impossibiliten donar ajudes de qualitat per part d’especialistes a xiquets i xiquetes. 

 

 

Marcos Ezpeleta (2n Batx. B)