HISTÒRIA D’UN ABANDONAMENT

 HISTÒRIA D’UN ABANDONAMENT

(Lorena Murgui, 2n Batxillerat)

L'única cosa que recorde des que vaig nàixer és viure en una caixa on, a vegades, la gent se'm queda mirant i intenten jugar amb mi. A mi em fan por. Hi ha dies en què estic dormint i pam!, un soroll em desperta. Jo no sé què fer, em voldran fer una cosa dolenta?

No m'agradava on vivia, era un lloc molt xicotet i no podia jugar dins. Em sentia atabalat, però no era capaç d’eixir-ne. Un dia, van decorar la botiga amb adorns verds i vermells i van posar una espècie d'arbre a prop meu. Quines ganes de veure’l de prop! És tan bonic i brillant. 

L'endemà em van traure per fi d'allà, però me'n van tornar a tancar a un altre tipus de caixa. Em pose nerviós i lladre però ningú em fa cas. Quan isc m'impressiona el que veig. És un lloc gran i hi ha persones que no conec intentant apropar-se a mi. Tinc molta por, em faran mal? A la fi m'acostume a ells, em presten atenció i em donen menjar. Crec que em volen. 

Al principi només conec dues persones, però més tard em presenten a una més, una molt semblant a ells però més petita. No em fa molta bona impressió, però em porte bé i decidisc jugar amb ella. No sé quant de temps passa, només sé que la persona petita no em cau bé. Pel que diuen es diu Emma i, quan no estan els que em van adoptar, em tracta malament. M'estira de la cua i em fa mal. Intente fugir-ne però no ho aconseguisc, sempre m'acaba trobant.

Hi ha un moment en el qual no puc més, aquest cop s'ha passat. M'ha fet molt de mal i em defense: li mossegue. S'enfaden molt amb mi. Em criden però jo no entenc el que em diuen. M'agafen amb la corretja i em porten en cotxe a algun lloc. Crec que ja m'han perdonat. Em baixen en una esplanada, no sé què farem, supose que jugarem a alguna cosa nova i m'emocione. Em lliguen a un arbre que està a prop d'allà i m'estranye. Què faran ara? No sé perquè però tornen al cotxe; comence a lladrar a vore si tornen però no ho fan. Em canse i decidisc esperar assegut fins que tornen.

Crec que passa molt de temps però no han vingut a buscar-me encara. Comence a tindre fam i set. Ve un cotxe, m'emocione pensant que seran ells, però em pose molt trist en veure que no. És algú que, per veure’m sol, em dona menjar i de beure. Decidisc que em cau bé encara que m'agafa i em fica al cotxe. Jo em resistisc, vull seguir esperant a la meua família.

Ell em tracta bé, m'acaricia i decidisc anar amb ell, crec que pot ser la meua nova família. Tot canvia quan em deixa a una gàbia amb més gossos i recorde quan era petit i em trobava en una situació semblant. Bé, almenys ací hi ha més espai.

Hi ha gent que em visita, però no em volen. Veig molts gossos entrar i eixir d'ací però a mi ningú em fa cas. Arriba un moment en què em comence a trobar molt malament, em porten a un lloc molt estrany en què un desconegut m'observa amb cara de pena. L'humà parla amb el desconegut i es posa a plorar. M'abraça i segueix plorant, no entenc què passa i em seguisc trobant molt malament. El desconegut m'injecta alguna cosa, fa mal una mica, però no massa. Trobe a faltar la meua família, tant de bo els poguera veure de nou. Cada vegada tinc més son, tanque els ulls i em quede adormit, però aquesta vegada no em torne a despertar...